Espanya com anomalia

He tornat a Valladolid i a la vida, diguem-ne, normal després de dos mesos a Catalunya, fa però molt més dies que no escric, en part per mandra, en part per falta de temps i en part perquè quan més va, més tinc la sensació de què qualsevol cosa que pugui dir és estrictament irrellevant. Tanmateix mirant els aparadors de les llibreries del país i les declaracions del diaris sembla clar que la irrellevància no és un motiu pel silenci. Així per exemple ahir en fou un bon exemple aquest gran personatge que és l’actual conseller de Cultura, el qual defensà en una conferència que Espanya és una anomalia històrica i que només amb la independència de Catalunya es podrà redimir del seu caràcter anòmal i del seu pecat original. Jo, ho veig de tot a l’inrevés. Espanya és una realitat històrica del tot normal i l’anomalia és Catalunya, cosa que no és cap motiu de vergonya ni fonament de retrets, sinó que hauria de ser un motiu d’orgull pels catalans.  El matís és fonamental perquè determina la diferència entre el  discurs de la revenja i el de l’afirmació positiva. El que fa temible l’anècdota és que  fàcilment podem inferir que més enllà de saber moltes coses sobre el gloriós setge, els coneixements del Conseller sobre història d’Europa deuen ser molt primets i en el seu cas, com en el de tots els membres del govern, no haurien de ser prescindibles.