Oltra i Homs

Estic desvagat i avorrit a casa. Vaig passant els diversos canals i en un dels de la corporació pública fan una mena de debat. Començo amb poca fe a mirar-ho. La presentadora és una noia que es diu Ariadna Oltra. Sembla que vindrà el conseller de Presidència, l’inefable Homs, a fer alguna declaració, una cosa que aquí agrada molt. La presentadora acull el conseller amb familiaritat i amabilitat fins el punt que li dóna un parell de petons. Evidentment la nàusea consegüent m’impedeix seguir amb el programa. Potser és que tinc encara massa viu el record de la BBC on una escena d’aquesta mena és simplement impensable. I no crec que allò tinguin problemes en ser un país normal, ni en ser una democràcia.

Bresson des de Valladolid

         El curs de francès que he fet enguany a l’Escola Oficial d’Idiomes em donava l’oportunitat de fer una mena de conferència sobre el tema que volgués i vaig decidir parlar de Bresson, en general i de Pickpocket en particular. Res del vaig dir, com és natural, tenia la més mínima importància, però si que fou important per a mi, i em permeté sortir de l’atonia dels darrers mesos, poder veure Pickpocket i Un condamné à mort s’est échapée, així com a acabar-me de llegir les seves Notes sur le cinématographe, un dels grans textos filosòfics del segle XX i sense cap mena de dubte la millor aproximació feta a mai a la relació entre cine i filosofia, tema que evidentment no surt a cap aforisme. Dels dos films, molts propers cronològicament, allò que més m’impressiona ara mateix és el contrast entre la depuradíssima tècnica narrativa de Bresson i la humilitat amb la que aquesta tècnica es posa al servei dels seus propòsits metafísics i moral. Hom pot entendre molt bé que Hume i altres homes del XVIII no veiessin gaire clar la consideració de la humilitat com una virtut, però després del que ha passat a les darreres dècades, potser hi tornen a haver raons per a fer una apologia de la humilitat. El cas dels autors cinematogràfics n’és un exemple i Bresson protagonitza la paradoxa de que ningú fou més autor que ell i a ningú li sembla importar menys. El final de tots dos films palesa allò que Bresson volgué fer i aconseguí plenament: la creació d’una emoció renunciant a la manipulació sentimental més fàcil. Bresson, com tantes de les coses que m’agraden, és un cinema que ha passat avall i el cinema present no té res a veure amb el que ell volia que fos el cinema del futur. Certament, ell no estaria sorprès, perquè les seves expectatives no li impedien tenir una visió aguda del que estava passant un dels seus aforismes deia el següent: CINÉMA, radio, télévision, magazines sont une école d’inattention : on regarde sans voir, on écoute sans entendre. Això fou escrit fa quaranta anys però no es pot dir on som amb més claredat.