El present acadèmic de la filosofia

No n’estic parlant gaire darrerament però la meva relació amb el meu ofici ha passat temps millors. La lectura d’EL Pais aquest diumenge no m’ha ajudat gaire. Així al suplement l’Emilio Lledó deia que l’educació és l’única esperança. Entenc el seu plantejament però em sembla que té poc a veure amb  la realitat. Allò que a l’aula percebo cada cop més clarament és una dissociació absoluta entre els valors que defineixen la finalitat del batxillerat i justificaven el manteniment de les assignatures humanístiques i els valors, el tarannà i la manera de viure dels meus alumnes. El prestigi pretesament heretat de dos mil anys no pot amagar el fet de que qualsevol plantejament més enllà de la necessària superació de la prova de selectivitat és fer una figura quixotesca, en el sentit més ridícul del terme. A les cartes al director, el senyor Miguel Angel Martínez de Quintanar, Lugo defensa el manteniment de la historia de la filosofia de segon dient que sense aquesta signatura no es pot: entendre el significat de la democràcia, el fonament de la justícia, el valor de la dignitat humana, l’art del Renaixement i del bàrroc, la poesia romàntica, les avantguardes, tota la literatura contemporània i l’impacte social de la ciència. No estic segur de sí en temps millors vaig ajudar a fer totes aquestes coses. De fet, no tinc tampoc gaire manera de saber-ho. Ara mateix, tot això em sembla que queda infinitament lluny del que podem fer amb uns alumnes que, parlo evidentment en el meu cas concret, no se’ls ha exigit el desenvolupament de cap capacitat discursiva a l’ESO i que viuen, i tenen el projecte de viure, en un món del tot aliè a aquestes coses.