Pluralitat

Si la propaganda del manifest dels intel·lectuals i de gairebé tots els partits amb presència a ambdues bandes de l’Ebre fos certa, això que es contraposa en aquests moments és una Espanya democràtica, i per tant, pluralista amb una Catalunya homogeneïtzada pel discurs nacionalista. Jo també penso que el pluralisme de la vida política catalana reflecteix de manera defectuosa el de la societat civil, però avui vull parlar-ne com a veí de Valladolid i em sembla que els espanyols, en general, no estan per donar lliçons de pluralisme a ningú. En aquesta circunscripció, com a quasi totes des de l’estat, allò que tenim políticament és un bipartidisme, format per dos partits potser enfrontats a morts per alguns detalls però del tot coincidents en la seva concepció de l’estat i, malgrat la diferent retòrica, en les seves polítiques econòmiques. Certament hi ha molta gent que pensa diferent, però ha restat del tot situada al marge del joc polític, condemnada a fer un paper marginal. Des d’aquest punt de vista restar a Espanya no significa tant dirigir-se a un futur brillant, com tornar al passat, un passat ben concret: el de la primera restauració borbònica, assaig general i model ideal del règim present.