El comiat de Guardiola

Divendres em vaig emocionar quan vaig saber que Guardiola plegava. A casa el nen va besar algunes llàgrimes i jo en tenia ganes. No entrava en els meus càlculs que en aquest moment de la meva vida recobraria sentiments que no havia experimentat des de la infantesa, però el seu equip ho va assolir. No tot el que deia Guardiola m’agradava  i no em sembla una bona idea fer d’un futbolista o un entrenador l’únic símbol d’un país, per la qual cosa potser hi ha prou amb quedar-se amb el que va dir el meu amic Victor, sorià, el qual reconeixia que després haver-se desinteressat pel futbol, ha estat el joc del Barça, el que li ha fet recobrar l’ afició. Molta gent a tot arreu pensa el mateix. És cert que hi ha moltes maneres de jugar i són igualment vàlides. El joc del Madrid al Camp Nou o del Chelsea a tota l’eliminatòria és una opció coherent i del tot satisfactòria pels seus seguidors, però pels espectadors té validesa només si l’adversari no tracta de fer el mateix.  Malgrat les meves reticències envers com es utilitzada la seva figura, utilització envers la qual el mateix Pep ha estat ambigu, la lliçó que ha donat a un país on ningú mai no plega de res voluntàriament ha estat oportuna, tot i que possiblement no serà aprofitada.