Roma

 El retrat d'Inocenci X

 La Madonna de Loreto

 La gernació als museus vaticans

Carxofes a un restarant de l'antic Getho

Des del dijous passant he passant el temps majorment passejant pels carrers de Roma. És la meva sisena estada a aquesta ciutat des del 1986 quan encara era estudiant de filosofia i vaig tenir l’experiència de patir a la ciutat romana el meu primer còlic nefrític. Allò més agradable sense dubte comparant amb qualsevol altra ciutat és la continuïtat evident. És difícil identificar-ne res de nou. La renovació urbana és mínima. Ara es veuen obres anunciant la tercera línia de metro, la C, que em sembla que fa anys ja hi eren. Allò que ha augmentat notablement és el numero de turistes del tot desproporcionat. Sempre hi ha hagut molts però aquest cop he vist més que mai. La presència dels turistes té la virtut d’homogeneitzar-ho tot i així la piazza navona acaba esdevenint un parc temàtic essencialment idèntic a la nostra rambla. El lloc on aquesta sensació resultà més insuportable fou els museus vaticans. Sempre la capella sistina l’he trobada atapeïda, però el dissabte passat era difícil transitar per pràcticament totes les dependències. De la capella no cal parlar-ne. La gernació portava a la memòria més el camp del Barça que no pas un altre cosa. No crec que falti gaire per què arribi el moment en què el públic, respectable és clar, aprofiti la seva estada per fer l’ona sota els frescos de Miquel Angel.

Goethe al seu viatge a Itàlia ens parla de la seva contemplació dels frescos una tarda d’estiu en total solitud. Aquest mon, és clar, ha passat avall. Com a molt ara es pot obtenir, pagant molt, una visita amb un grup reduït fora de les hores habituals. Tanmateix, com que les estades habituals no són de gaire temps, Roma forneix encara la possibilitat de veure obres excepcionals a la solitud de la que gaudia Goethe i que Hughes demana al seu darrer llibre sobre la ciutat eterna. Hi ha prou amb arribar-se a alguns dels llocs que queden fora del circuit turístic dissenyat per les estades curtes. Jo n’he tingut com a mínim dos. El primer a la galeria Doria.Pamphilj on vaig passar una bona estona sota la mirada del papa Innocenci pintat per Velázquez, el quadre que Bacon considerava el millor retrat de la història i sense dubte un dels més inquietants. L’altre a l’església dels agustins on poca gent es decidia a entrar i a veure una de les millors obres de Caravaggio, la seva madona de Loretto. En tot cas, però, l’estada a Roma es pot justificar pels carrers, pel plaer de sentir la llengua italiana, la més musical de totes les existents, per prendre els seus expressos o per menjar les seves carxofes, una verdura excepcional, tant a la romana com a la jueva. Tots els sentits poden ser satisfets en una ciutat com aquesta i això la fa evidentment encara singular.