La que se avecina

A casa el nostre noi passa preferiblement les estones mortes, que no són gaires, veient les repeticions interminable emeses per  cadenes televisives que no soc capaç d’identificar de la sèrie espanyola La que se avecina. Els meus alumnes de segon de batxillerat també són seguidors, així com els de l’alumne de l’Encarna de cinquè de primària. El fet de les nombroses repeticions em mostra que l’èxit de la sèrie és un fet. La sèrie és una continuació de la que va emetre Antena 3, em sembla, fa una anys anomenada Aquí no hay quien viva, la qual per la gent de la meva edat tenia un  precedent clar als dibuixos de 13 rue del percebe d’Ibañez.  Possiblement aquesta versió és pitjor que la predecessora, l’humor sovint és massa gruix, alguns personatges són massa ridículs i fa que com a parodia no es sostingui. Tanmateix, si l’èxit és un fet en deu haver raons i crec que la principal és que els guionistes a la seva manera reflecteixen perfectament l’estat d’ànim del país. Els protagonistes de la sèrie són la classe mitjana agonitzant. Gent atrapada entre les seves Il·lusions consumistes i unes perspectives reals cada cop més migrades, per les qual qualsevol xifra petita d’euros comença a ser un capital. Així coses que com un dels protagonistes sigui un pare de tres fills que no pot, ni tampoc té gaire interès, en passar la pensió pels seus fills és una font d’aventures còmiques que per a molts dels nens dels que parlava és també un fet que forma part de la seva vida. En el fons aquest èxit té un caràcter molt espanyol des del meu punt de vista, el d’un badoc convençut de que la millor pel·lícula espanyola de tots els temps és Placido  i que malgrat l’excel·lència de Velezquez, l’artista espanyol per excel·lència és Goya. La manera espanyola d’enfrontar-se a la realitat passa necessàriament pel humor negre. Curiosament un dels actors protagonistes és un català, Jordi Sánchez, el qual havia protagonitzat també el que fou el major èxit de la comèdia catalana, Plats Bruts. Possiblement m’agraden més els guions de la sèrie catalana, potser també perquè els entenc millor, però també és fàcil reconèixer una del tot comuna tendència a l’astracanda i una diferència a la notable manca de tendresa a la sèrie espanyola, la qual no es permet cap concessió a la sentimentalitat com algunes vegades feia la catalana.