Recordar també és viure

Han passat molts mesos des de cap anotació en aquest dietari. L’explicació d’entrada és ben senzilla. Treient la filosofia i el cinema, dels quals parlo en altres llocs, queda ben poca cosa, sinó entrem a la descripció de la vida familiar, cosa que tampoc cal.  Atès, doncs, que el balanç és magre i que els compromisos per l’any vinent són nombrosos i que a hores d’ara el que tinc per davant fa una mica d’angúnia, plegar seria potser una idea enraonada. Tanmateix, quan, per exemple, entro per atzar o necessitat a algunes de les velles pàgines del dietari, me n’adono que aquestes pàgines, si més no, són un poderós ajut per evitar el defalliment de la memòria, un tema inajornable per la gent que entrem al segon mig segle de vida. Prescindir de “pharmakons” fora el millor però és ben difícil pels que no acabem de tenir una ànima tan gran com  caldria. Així doncs cloure aquest estiu parlant de tres espectacles del que he gaudit i que no mereixerien caure a l’oblit. El primer fou una representació de Ricard III al festival de Teatre de Caceres.  No es cap bestiesa pensar que Ricard III és una de les cimeres de l’art shakesperià i de fet totes les figures de l’escena britànica han assumir el repte de representar el rei geperut. A Caceres la companyia es prengué alguna llibertat amb l’ordre de les escenes, com començar amb l’escena de la seducció de Lady Anne que, si no em falla la memòria, té lloc al final de l’acte primer. Té sentit, però, començar amb una escena que defineix perfectament el personatge de Ricard i que possiblement s’apodera de l’ interès de l’espectador. Potser el problema aquí és que també es fa molt estrany  no sentir els primers versos sobre l’hivern del descontent, també entre els més famosos de l’obra de Shakespeare. L’obra està ambientada en un camp de concentració alemany. De fet, és una representació dins d’una representació. Són els presoners del camp els que interpreten Shakespeare, tot i que cap element denoti la presència del poder, és a dir, els alemanys. Aquesta idea em va agradar perquè tanca un cercle. Si a Ricard III hi ha elements extrets del maquiavelisme, el qual pot ser definit com una idolatrització del poder, sembla oportú relacionar-ho amb un règim hitlerià, que en definitiva apura les conseqüències del maquiavelisme. Caceres, dit sigui de passada, és un lloc extraordinari. Possiblement el conjunt arquitectònics de més qualitat de l’estat.

La segona representació és el concert que dins del Teatre Grec oferí la Sant Andreu Jazz Band. Fins aquella nit hauria cregut quasi impossible trobar una adolescent interessat al jazz de l’època daurada d’aquesta música  i vet aquí que trobem un grup de gent no sols interessada sinó capaç de tocar amb una intensitat i una qualitat altíssimes. Com a retrobament amb Catalunya, no estigué prou malament. És la part de raó que tenia el Guardiola quan deia que pencant seriosament som imbatibles.

El tercer espectacle també pertanyé al Grec. Fou la representació que el grup teatral Complicite dirigit per Simon Mc Burnley feu de la novel·la de Bulkgàkov el Mestre i Margarida. El desafiament és de primer ordre per la complexitat del text i el seu caràcter inacabat. El dinamisme i la intensitat del treball de McBurnley és poderós i les tres hores acaben fent-se curtes. La posada en escena no deixà cap instant mort i la utilització dels mitjans audiovisuals moderns esdevé  essencial. Queda per aquest curs llegir-me la novel·la de Bulgàkov. No estic segur de que la representació reflecteixi tota la potencia intel·lectual del llibre, fora potser utòpic, esperar-ho; és  ben possible, però, que no hagi pas quedat curta en sentit de l’humor i emoció.