El meu company d’institut cap del departament d’història, i natural i veï de Medina del Campo té del tot clar el dret a decidir dels catalans. Com que amb ell tenen confiança per parlar-ne, no pas amb mi que parlo “estrany” (cosa que no vol dir que faci la classe en català, sinó que el lèxic i potser alguna pronunciació els resulta diferents), discuteix amb els alumnes de quart de l’ESO, la qüestió catalana. Els alumnes saben molt poc coses, però tenen clar que els catalans només pensen a demanar diners (cosa que l’argument de Mas ara per ara certament els justifica) i que la independència és inacceptable. Quan el professor esgrimeix els precedent de la independència americana, la seva resposta és que els americans eren més, i més forts. Tot plegat, força pedestre però també, en un cert sentit, del tot constitucional i en el fons, si hom és una mica lúcid, segurament toquen més del que es podria predir. Els profetes desarmats sempre fan mala figura, encara que estiguin ben vestits i tinguin una educació impecable, de liceu francès.
s.
Ai Las! Jordi! Com pot ser que els teus alumnes tinguin més sentit de la realitat que un ben vestit i impecablement educat exalumne del Liceu francès?
ResponEliminaI no podria ser que, al capdavall, ens les estiguem tenint amb un nen malcriat que se li ha permès tot i ha desenvolupat intolerància a la frustració?
Salut!
El terme 'eren més i més forts' és altament perillós. Indica un pensament basat no pas en la 'raó' (de les minories) sinó en la força del nombre. La democràcia, un guany de la cultura, és encara lluny d'aquest caparrons. Quanta feina que ens queda per fer! No obstant això, encara tenim 'forces' per fer-la.
ResponEliminaNo em puc creure el que llegeixo, Jordi. Això de la meseta no sé si t'està enterbolint l'enteniment! Jo crec que l'excusa de la majoria sí que és pedestre, i que el teu company sàpiga donar més argumentacions que tu, em sorprèn.
ResponEliminaAmb tots els respectes, la lucidesa d'aquests nanos no va més enllà del desconeixement (que a Catalunya també n'hi ha, tot i que viatgem més i anem al Liceu Francès), però si no els agradem, doncs potser que ens deixin estar, perquè ens volen?
Els anglesos, com molt bé tu saps, no diuen que no als escocesos, si volen marxar que marxin. Això sí que em sembla coherent, i que diu molt per part d'ells i en contra del tancament mental dels espanyols.
Tu que sempre has defensat la Il.lustració, les teves paraules sobre la minoria educada de Liceu Francès em sorprenen... Tampoc és cert que aquí la gent sigui així, o ja no ho recordes? A més, ser il.lustrat no és dolent, oi?
Tampoc és cert que demanem només diners, ai mare! Això és el que us ensenyen per la tele? Si els diners es demanen des de Madrid!!! Només s'està demanant que ens deixin en pau, perque els diners que hem donat ja són a fons perdut, ho saps, no? Em sembla que no ho heu entès.
Salutacions
De fet, la meseta no em pot afectar gaire, perquè estic molt reclòs a casa i les meves font d’informació són les mateixes bàsicament de quant m’estava a Barcelona, llevat de TV3 que he deixat de rebre des del mes d’abril. No sembla però que TV3 sigui un model d’objectivitat ara per ara, segons em diuen. Hi ha tres coses al meu comentari que cal precisar. Jo no crec que l’essència de la revindicació catalana sigui l’econòmica. Només dic que la presentació de la qüestió feta pel govern català ajuda a pensar que sigui així (i de fet és clar que és una estratègia voluntària). La comparació amb els escocesos és freqüent però en el fons és del tot inapropiada. Els anglesos i els escocesos tenen narracions no excloents sobre la seva identitat. No passa el mateix en el cas de Catalunya i Espanya. Si demà, Escòcia i Anglaterra es separen, els anglesos seguiran sent igualment anglesos. Els espanyols, amb raó o sense ella, pensen que si Catalunya és separa, Espanya deixarà d’existir. Els primers utilitzen amb preferència la metàfora del divorci, els espanyols, molt més tràgics, la de l’amputació. El darrer tema m’afecta més personalment. Crec a la perfectibilitat de qualsevol individu, això dóna sentit a la meva feina i en aquest sentit combrego amb els ideals il•lustrats. Si ser il•lustrat és pensar, com fan els hegelians, que la història té un sentit com desplegament de la raó, llavors no soc pas un il•lustrat. No hi ha una intel•ligència governant la història, sinó l’atzar que fa uns més forts que altres en una situació determinada. Si el nostre present ha tingut els ideals que té no és pas per la superioritat d’aquests ideals, sinó perquè els americans i els soviètics foren superiors en termes de força al feixisme, el qual mentre anava guanyant tenia la major part de la població europea al seu favor. En aquest sentit, malgrat la seva simplicitat, els alumnes hi toquen. Ningú no guanya un conflicte simplement per tenir raó i quan et vas a barallar amb algú et cal bé mesurar les teves forces, cosa que jo no crec que l’entourage del President Mas hagi fet seriosament (potser perquè sospito que ells calculen que finalment no hi haurà conflicte). I sobre el Liceu Francès, doncs, no pas a Valladolid però a Madrid també en tenen, si la il•lustració depèn d’anar-hi, doncs la major part de la gent no la tindrà mai a l’abast. Triar una institució com sinònim de status cultural sempre és del tot relatiu. No ho és triar-la com senyal d’una posició social, que és del que estic parlant. Per últim, i en referència al post de la Teresa, cal no idealitzar la democràcia. La democràcia no serveix per fer triomfar la raó, sinó simplement per estalviar-nos la violència, la qual cosa és ben important en un món on mai ningú pot estar del tot segur de tenir tota la raó.
ResponEliminaNo parlem de tenir raó Jordi, parlem de més coses, no simplifiquem. Si els teus alumnes hi toquen tant, tampoc demostren gaire confiança cap a tu perquè parles extrany, i això em sembla molt trist.
ResponEliminaSuposo que l'argument simplificat de la majoria, encara que funcioni de veritat, no s'ha de deixar guanyar a algú perquè són més. Per exemple, si les dones sufragistes no haguessin lluitat (tot i ser minoria) ara mateix no podríem votar. Potser algun dia serem majoria de gent que ens recolzi, i tots plegats haurem de callar.
Em sembla que l'actitud apàtica i passiva no duu enlloc, neixes i mores observant i no fas res. No cal fer cap guerra ni matar a ningú, però cal lluitar pel que es vol. Per què vas estudiar filosofia tu? Els teus pares van lluitar perque tu tinguessis un bon futur. Ells sí que van fer alguna cosa.
Ja no és simplement la qüestó de la independència de Catalunya el que s'està discutint, ni tan sols si Mas fa estratègies electorals o no, que se me'n fot. Estem parlant de quelcom més trascendental que no tothom pot comprendre. Així que potser no cal dicutir més.
No em sembla que calgui l’argument ad hominem ni tampoc crec que estigui fent de cap manera una apologia de l’apatia i la passivitat. No és pas apatia ni passivitat recordar que cal mesures les pròpies forces abans d’intentar qualsevol acció i obrar en conseqüència. Renunciar pujar el Tibidabo en el meu cas, atesa la meva condició física pot ser apatia, renunciar a pujar l’Everest es prudència. Les sufragistes tenien raó i afortunadament han guanyat, però no pas per tenir raó. Els partidaris de desfer l’estat de benestar des del meu punt de vista no tenen raó ( per ser més exactes tenen unes raons que no em valen) i van guanyant.
ResponEliminaJordi, em sembla que no ens entenem. Per mi si vols deixem estar la discussió, no arribarem enlloc.
ResponElimina