Potser entre els canvis subjectius hi ha la diferència de funcionament del meu centre en relació amb el que havia vist a Catalunya i també a Londres. Un retret bàsic als professors de secundària és el seu individualisme i la manca de treball col·lectiu, però en comparació amb el que estic veient per aquí, tots els llocs on he estat destacarien pel seu treball en equip. Això té conseqüències immediates positives, reunions gairebé no en fem i quan en fem són molt ràpides, però al capdavall augmenta les dificultats a les que ens hem d’enfrontar. Més preocupant però és el problema de relació amb alguns alumnes. No és que hi hagin els problemes d’ordre públic d’alguns instituts de Catalunya. De fet, la major part són gent ben pacífica i respectuosa. El meu problema, però, és que jo no puc concebre una classe de filosofia on no hi hagi alguna mena de diàleg i aquí es on sorgeixen els problemes, doncs, estic experimentant dificultats que per mi són del tot noves. La meva sensació permanent és que amb algunes excepcions allò que preocupa als meus alumnes no és tant dir la seva com dir allò que ells calculen que em plaurà, cosa ben difícil atès el meu extraviament habitual. Això és l’obstacle més important per ajudar a sentir-me bé. Possiblement és un factor que fora ingenu oblidar pensar que la meva edat ja comença a pesar molt, però em sembla que tenen el seu pes les diferències culturals inevitables entre el mitjà rural i l’urbà, que em penso, em posen en el paper d’un intrús amb el qual la sinceritat podria ser un risc massa alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada