Leviathan

Leviathan és un film rus de l’any 2014 dirigit per Andrey Zvyaginttsev, un director del qual no sabia res i del que he de cercar la resta de la seva producció, perquè sense cap mena de dubte, hom pot afirmar que aquest film és un dels més valuosos dels darrers anys. Assoleix excel·lir en tots els elements que poden arrossegar algú a entrar en una sala cinematogràfica. D’entrada perquè en els anys a venir tindrem amb aquest film un document, feridor per la seva claredat, del que ha suposat a la Història de Rússia el període de Putin, i molt especialment del paper galdós jugat per l’església ortodoxa russa, que en el film apareix com sostenidora i mantenidora d’un ordre intrínsecament corrupte. Segon perquè el desenvolupament de la història i les imatges de Zvyaginttsev no deceben les expectatives que el lector amb tirada a la filosofia pot fer-se de la lectura del títol. El Leviathan que dóna títol al film pot ser efectivament el Leviathan de Hobbes, perquè allò que el film palesa és la monstruositat inherent al poder, tot i que també hi ha referències a l’accepció originària del terme perquè la història del protagonista Kolia, un ciutadà normal que s’esforça per preservar la seva llar enfront dels propòsits especulatius del tirànic alcalde de la seva ciutat, pot ser vist com una figura propera a la del Sant Job, la qual és esmentada explícitament a la pel·lícula i en tercer lloc perquè Zvyaginttsev es mostra com un director esplèndid en les tasques més pròpies de la seva feina: la direcció dels actors, la definició dels enquadres i el temps de la seva narrativa.

Leviathan no és una experiència fàcil, la referència més propera en el ritme és Tarkovsky, de fet els paral·lelismes amb Sacrifici són importats i és una història que ofereix com a únic element consolador possible, la petitesa de l’home suggerida per les primeres escenes de la pel·lícula que mostren les costes del mar de Bursbank. Posant-nos a la pell dels protagonistes, però, no hi ha ni consolació, ni salvació, ni redempció possible. Si la pel·lícula fa pensar en alguna de les grans referències de la literatura russa és sense dubte, en Dostoeivski, especialment pel tractament de la seva protagonista femenina. Però a Dostievski mai no desapareix la possibilitat d’una redempció, mentre que el final de Leviathan s’assembla més a la interpretació atea de Moby Dick que a la joia continguda, característica dels finals dostievskians.