Wert s'esplaia

La darrera setmana ha posat al ministre Wert “en el candelabro”, com deia aquella, i l’ha convertit en l’heroi de la dreta nacional. L’article del dilluns de Puigverd a la Vanguardia era oportú i denunciava perfectament l’esglaiadora ignorància sobre l’educació que demostrava algú que és ministre del ram. És absurd imaginar a hores d’ara que els professors, a Barcelona o a Valladolid, tenen la capacitat de formar ideològicament l’alumnat. A la història de l’educació recent l’únic exemple anàleg d’ignorància per part d’un responsable educatiu és la de l’inefable Maragall. Hi ha certament paral·lelismes entre els dos personatges. L’entusiasme despertat entre els seus “palmeros” (amb els qual comparteixen desconeixement) i la seva comuna dèria contra l’especialització. Sembla que allí on Maragall va fracassar, la supressió del professor especialista en Secundària, Wert se’n podria sortir. Irònicament serien llavors els del PP qui traurien endavant la darrera conseqüència del plantejament de la LOGSE, cosa que mostraria que les seves crítiques durant aquestes dues darreres dècades eren merament parlar per parlar.


Voldria afegir alguna cosa sobre la qüestió catalana. En primer lloc recordar que durant els darrers anys part de la tensió existent entre el professorat de l’escola pública catalana i l’administració catalana era perquè aquesta administració pensava que la major part del professorat no era dels “seus”. Que Wert pensi ara el contrari indica que en realitat no ho fem tan malament. Jo no crec que l’escola catalana sigui particularment nacionalista, ni espanyolista, ni res. Sospito, a més per la meva experiència de fora de Catalunya, que l’escola catalana és la més plural de l’estat espanyol, cosa determinada per la major pluralitat de la societat catalana. Una conseqüència d’un sistema d’accés a la professió que precisament, ara per ara, garanteix aquesta pluralitat (cosa que fa pensar que la necessitat de la seva reforma és imminent tant pels Werts com pels Maragalls de torn)